19 de Sep de 2009
Christine Spengler
pprieto
Una de les coses bones d’aquesta feina és que coneixes gent interessant. Una de les coses dolentes, les presses amb les que s’ha de fer tot. Ara ja en cap de setmana, superat l’estrès de la primera setmana de programa amb 3 hores diàries, parlaré de gent interessant. Divendres, gràcies a la tenacitat de la companya Elena Gregori a l’hora de localitzar-la, vaig tenir l’oportunitat de tenir a l’estudi d’Ib3 Ràdio d’Eivissa a Christine Spengler, corresponsal de guerra (“no me diguis ni fotògrafa ni reportera: corresponsal és més fort i és el que jo faig”, em va dir poc abans d’entrar). Les seues fotografies han donat la volta al mòn i enguany ha set anomenada ‘cavaller de la legió d’honor francesa’. Si us sóna el nom però no sabeu qui és, buscau-la per Internet: la wikipèdia en anglès té una entrada dedicada a ella!
Spengler, de nacionalitat francesa ha estat a Beirut, Kosovo, Afganistan i un munt de llocs més allà on no s’hi va precisament a fer turisme. Des de petita manté una segona residència a Eivissa, a Cala Gració (Sant Antoni). Diu que quan torna d’una guerra i de vore tant dolor, se’n va davant es Vedrà a recuperar-se. Un servidor, que no acaba de creure en aquestes propietats màgiques de les pedres, per grosses que siguin, comença a pensar que alguna cosa hi haurà de certa després de sentir tantes llegendes sobre aquest illot. ¡Si fins i tot un monjo castigat per l’esglèsia a venir a Eivissa al segle XIX hi va tenir experiències místiques i l’han acabaren beatificant!
Dos dies abans, Christine Spengler havia estat a l’estudi de la televisió andalusa amb Jesús Quintero, i a la ràdio es va portar la mateixa Nikkon que la ha fet famosa entre els reporters de guerra (“la porto sempre damunt, per si de cas”). Ha vestit amb burka, ha fotografiat a Jomeini, parla vuit idiomes i, segons diu, sempre demana permís amb la mirada abans de fotografiar a ningú. Ara està preparant un llibre sobre Eivissa i una exposició promocional de l’illa que l’acull i a la qual passa cada cop més temps. Una entrevista que m’emportaré a casa per guardar-la. Hi ha dies que les coses bones compensen les presses, la pressió dels minuts i els maldecaps.
