29 de Nov de 2009
pprieto
Quan jo estudiava, un editorial era l’espai on s’expressava la opinió oficial del mitjà de comunicació. Però quan 12 mitjans es posen d’acord en un editorial, aquest deixa de ser una mera opinió per tenir pretensions de representar a tota la societat. I, amb les contínues adhessions que està rebent el famós editorial, sembla que, en part, ho ha aconseguit.
Però el fet que siga tota una societat (o almenys una part important) la que recolza els arguments de “l’editorial”, això no fa que el que diu siga més pacífic del que realment és. El que s’està posant en qüestió és la legitimitat del Tribunal Constitucional de fer la seua feina, és a dir, ser l’últim àrbitre del que pot entrar (o no entrar) a dins el que, fins ara, és text legal mare de tots els demés.
No qüestiono la legitimitat del Parlament ni del poble per decidir sobre el seu Estatut, però sí la legimitat de pretendre saltar-se les regles del joc si l’àrbitre els treu tarja groga. Si no agrada l’àrbitre, se l’ha de qüestionar abans de començar el partit. Un cop començat, cal acceptar les regles del joc i, de moment, ningú ha qüestionat seriosament aquestes regles.
Per això, el pols dels 12 diaris i la resta dels suports que està rebent, sóna a pati d’escola: “si no guanyo, m’emporto la pilota”, o, pitjor encara, “si l’àrbitre no va amb nosaltres, el tirem al riu”. En aquest punt, l’editorial i tot el suport retòric que l’envolta sóna a advertència. Tal vegada la Constitució Espanyola ha arribat al límit, perque hi ha una part de la societat que no hi està còmode. I en aquest cas, el que és democràtic és reformar-la.
Voler botar-se els tràmits que preveu només perque no agrada el que pot dir en el cas concret de l’Estatut sembla un intent de situar-se a fora del sistema en el que interessa, però continuar dins en el que sí.
Fes-ne un comentari »
28 de Oct de 2009
pprieto
El silenci, a més d’un llibre de gran èxit escrit pel radiofònic Gaspar Hernández, és la tàctica més habitual de qui no té ganes de donar explicacions. En la societat del soroll i de la pluriinformació, un efecte secundari molt nociu és que els silencis són cada cop menys sonors. Un alt càrreg qüestionat pot estar callat setmanes i setmanes sense que es noti massa.
Tots recordem silencis que sonen com canonades, però d’altres (molts) passen desapercebuts. Una informació o un partit o un col·lectiu pot denunciar un problema i, durant dies pot ser ignorat vergonyosament sense que a ningú se li pugin els colors a la cara. No hi ha comentaris. Això avui no toca. Avui el conseller/regidor/responsable no és pot posar, prova-ho demà. I si demà ha passat una altra cosa, doncs millor.
Després, demà passat per exemple, pot ser que toqui presentar una exposició, o una lliçó inaugural, o fer una primera visita d’aquestes de polítics amb casc somrients, i llavors es passa llista. No vendreu? I, idiotes de naltros, llavors no som capaços de pagar amb la mateixa moneda: un silenci sepulcral. Això avui no toca.
Aquesta setmana, durant la producció del programa, hem patit les conseqüències del “això no toca” o “d’això no es pot parlar”. Però no només naltros. Cada cop s’aixequen més veus de tots els mitjans contra el periodisme de comunicats, de rodes de premsa sense preguntes, d’actes falsament noticiables, de primeres, segones i terceres pedres.
És evident que hi ha molta gent que no ens respecta, que no accepta que li puguem preguntar d’allò que no els agrada, o que vol imposar les seues condicions: d’això si, d’això no, millor demà… Però no cal entrar al joc. Caure antipàtics qui ens pren pel ‘pito del sereno’ forma part de la feina per la qual els mitjans ens paguen a final de mes. O no?
Un comentari »
30 de Sep de 2009
pprieto
I ara la Fiscalia vol crear un “gabinet de premsa” al qual se li vol encomanar la funció d’”evitar filtracions”. Idó quina gràcia! Es suposa que els responsables de premsa han de facilitar als mitjans l’accés a una informació que, d’altra banda, i per qüestions pràctiques, és difícil d’accedir-hi. Però ara resulta que la Fiscalia el que vol és emprar aquest tipus de gabinets com a fre i canalitzadors de silenci. Valenta defensa de la llibertat d’informació!
El secret de la instrucció, i no sé si cal recordar-li al fiscal en cap de Balears, no evita que el públic pugui conèixer dades o informacions rellevants que no perjudiquin la investigació. El coneixement públic d’allò que s’investiga i de les proves que es van tenint és una de les garanties de la netedat del procès judicial. A què us recorda sentir a parlar de processos secrets, judicis a porta tancada i sentències que no entén ningú?
Si els fiscals conten coses a periodistes, és de suposar que no diran res que pugui fer ensopegar el seu propi interès: reunir prou evidències com per condemnar a l’acusat. De la mateixa manera que els advocats dels acusats també faran públiques (i ho fan) les dades del sumari que beneficien els seus clients. No és sorprenent que, quan hi ha poca defensa, els advocats apel·lin al famós “secret”. Però, per què els fiscals els han de fer el joc?
Privar els fiscals de parlar amb els periodistes (o, dit d’una altra manera, canalitzar el que poden i no poden dir mitjançant un gabinet “antifiltracions”) sembla més un intent de no erosionar el pressumible bon nom dels sospitosos. I, en el fons, és una manera d’acceptar que la opinió pública sol tenir un judici més sever (i més just?) que els propis judicis reals, on acaben prescrivint massa afers vergonyosos. Jo, personalment, trobo sospitós que aquestes propostes de callar els fiscals (perdó, d’”evitar filtracions” i donar una “igualtat d’oportunitats a tots els mitjans”) només sorgeixin quan es parla de casos de corrupció. I em toca els nassos.
Fes-ne un comentari »
28 de Sep de 2009
pprieto
S’Any des Pop és el nom de una de les seccions que més il·lusió em fa de la tercera temporada. Durant mesos he anat buscant grups històrics d’Eivissa i de Formentera només amb aquestes condicions: que entressin dins la categoria de ‘música pop’ (rock, heavy, boleros, cançó protesta…), que haguessin tengut una certa trajectòria a les nostres illes i que tenguin enregistraments amb una certa qualitat (bé discos editats o bé enregistraments casolans que sonin bé).
L’experiència pot sortir bé o malament, però de moment ja en portem tres: avui ha set Isidor Marí, cantautor encara en actiu que entre 1968 i 1971 va treure quatre senzills que s’emmarquen dins del moviment de la ‘nova cançó’. Fa una setmana va ser ‘Clímax’, un grup de finals dels 80 dins l’estela de Héroes del Silencio. I els primers varen ser ‘Es Amics’, el primer grup pitiús en treure disc, el 1966.
La història de ‘Es Amics’ és curiosa. Un grup d’adolescents que, després d’una exitosa etapa de concerts i amb un so molt ‘beatle’, enregistraren un disc amb una discogràfica important de l’època. El resultat no els va agradar. No es sentiren identificats amb el disc. I, com a bons artistes, varen trencar el contracte. Poc després es separaren com a grup. “Ja estavem casats”, ens explicava Victor Juan, el seu cantant.
A casa seua ja no tenen ni el disc. Ni saben on trobar-lo. Per posar-lo a la ràdio hem hagut de fer una autèntica investigació. Les seues cançons sonaven bastant bé, però a un li queda la curiostat de saber com devien sonar ‘de veritat’, el seu so ‘autèntic’ que ja no tornarem a sentir. Si la cosa funciona, en 40 setmanes de temporada, 40 grups. Els 40 principals de la història del pop pitiús.
Fes-ne un comentari »
19 de Sep de 2009
pprieto
Una de les coses bones d’aquesta feina és que coneixes gent interessant. Una de les coses dolentes, les presses amb les que s’ha de fer tot. Ara ja en cap de setmana, superat l’estrès de la primera setmana de programa amb 3 hores diàries, parlaré de gent interessant. Divendres, gràcies a la tenacitat de la companya Elena Gregori a l’hora de localitzar-la, vaig tenir l’oportunitat de tenir a l’estudi d’Ib3 Ràdio d’Eivissa a Christine Spengler, corresponsal de guerra (”no me diguis ni fotògrafa ni reportera: corresponsal és més fort i és el que jo faig”, em va dir poc abans d’entrar). Les seues fotografies han donat la volta al mòn i enguany ha set anomenada ‘cavaller de la legió d’honor francesa’. Si us sóna el nom però no sabeu qui és, buscau-la per Internet: la wikipèdia en anglès té una entrada dedicada a ella!
Spengler, de nacionalitat francesa ha estat a Beirut, Kosovo, Afganistan i un munt de llocs més allà on no s’hi va precisament a fer turisme. Des de petita manté una segona residència a Eivissa, a Cala Gració (Sant Antoni). Diu que quan torna d’una guerra i de vore tant dolor, se’n va davant es Vedrà a recuperar-se. Un servidor, que no acaba de creure en aquestes propietats màgiques de les pedres, per grosses que siguin, comença a pensar que alguna cosa hi haurà de certa després de sentir tantes llegendes sobre aquest illot. ¡Si fins i tot un monjo castigat per l’esglèsia a venir a Eivissa al segle XIX hi va tenir experiències místiques i l’han acabaren beatificant!
Dos dies abans, Christine Spengler havia estat a l’estudi de la televisió andalusa amb Jesús Quintero, i a la ràdio es va portar la mateixa Nikkon que la ha fet famosa entre els reporters de guerra (”la porto sempre damunt, per si de cas”). Ha vestit amb burka, ha fotografiat a Jomeini, parla vuit idiomes i, segons diu, sempre demana permís amb la mirada abans de fotografiar a ningú. Ara està preparant un llibre sobre Eivissa i una exposició promocional de l’illa que l’acull i a la qual passa cada cop més temps. Una entrevista que m’emportaré a casa per guardar-la. Hi ha dies que les coses bones compensen les presses, la pressió dels minuts i els maldecaps.
Un comentari »
07 de Sep de 2009
pprieto
Amb la nova temporada d’Ib3 Ràdio, ens hem comprat sabates noves. I tothom sap que les sabates noves són per destrossar-les el primer dia jugant a futbol al pati. Qui se’n pot resistir? Després de l’exitosa temporada 2008-2009, a la qual la ràdio ha començat a treure el cap entre les més escoltades, arriba el moment de la tornada al ‘cole’ i demostrar que les bones notes de juny no varen ser fruit d’estudiar el dia abans.
A la programació local ens toca un dels reptes més complicats. Passem de dos a tres hores diàries (un 50 per cent més!) i hem de mantenir la qualitat i l’interès dels temes, la frescura dels col·laboradors i no perdre la corda d’una actualitat que no s’espera.
Sobre el paper, tots els projectes queden molt bé, i és amb aquesta il·lusió amb la qual començarem el dia 14. Però també amb la inquietud de saber que passar del paper al micròfon és el més complicat. Els imprevistos, per sort i per desgràcia, mullen el paper gairebé abans de començar. I les sabates noves que ens hem posat per començar el proper dilluns, ara ens queden molt bé, però han d’estar fetes un desastre dins una o dos setmanes. Això voldrà dir que les estem aprofitant-bé.
Un comentari »
03 de Aug de 2009
pprieto
Ja ha passat un any i, a Eivissa, tornam a estar en Festes. Les ‘Festes de la Terra’, com les va batiar Isidor Macabich. Unes festes que, malauradament, cauen en agost, un mes que, des dels anys 70, és l’època de l’any amb més feina i menys temps lliure. Una mala passada del calendari.
Per aquest motiu socioeconòmic, les ‘Festes de la Terra’ ja fa molts anys que deixaren de ser unes festes populars i es convertiren en festes institucionals. La major part de les celebracions són finançades i impulsades per l’Ajuntament i el Consell d’Eivissa. Misses solemnes, actes d’entrega de les Medalles d’Or, concerts (enguany toca Miguel Rios i Manolo García) i uns espectaculars focs artificials amb milers de persones al port d’Eivissa. Un programa atractiu, però al qual li falta l’ànima de tota festa: actes populars sorgits de l’espontaneïtat del poble i la tradició.
Continua existint, però, Sa Berenada. Els eivissencs commemoren la conquesta d’Eivissa per les tropes de Guillem de Montgrí el 8 d’agost de 1235 amb una berenada popular al Puig des Molins. Centenars de persones es reuneixen en aquest lloc a partir de les set de la tarda per menjar un entrepà i síndria, fer una mica de festa i nedar.
Després d’entrar en crisi als anys 90, pareix que sa Berenada torna a agafar força i empenta. Si a Ciutadella tenen el seu multitudinari Sant Joan, i a Pollença, els Moros i Cristians, la única celebració tradicional que es pot convertir en referent original i tradicional de les Festes de la Terra és Sa Berenada. Això, clar, tret de les monumentals ‘parties’ d’algunes discoteques que, tal vegada, dins de 40 o 50 anys, ja podrem considerar tradicionals, si aconsegueixen arrelament i significació més enllà del seu sentit comercial. I algunes van camí d’aconseguir-ho!
* Per un servidor, la frontera de Sa Berenada marca, des de fa uns anys, l’inici de les vacances. Si no torno a actualtizar el blog, que passeu tots un bon estiu i ens retrobem en setembre.
Fes-ne un comentari »
31 de Jul de 2009
pprieto
Matar és fàcil. Els qui es sorprenen que un grup d’assassins pugui ser tant atrevit d’introduir explossius a una illa per cometre un atemptat terrorista, han de tenir en compte que a les Balears entren, cada dia, kilògrams de drogues. Les forces de seguretat calculen que les drogues interceptades no suposen ni un deu per cent de les que entren, així que, davant la magnitud de la dada, és fàcil comprendre com entre kilo de coca i paquet d’haixix, es poden ficar fàcilment un parell d’explossius i detonadors.
Els objectius finals de narcotraficants i terroristes són els mateixos: anestessiar a la població. Els primers amb drogues per guanyar diners; els segons, amb por per aconseguir la obediència o ressignació cega als seus postulats. Cada mort és una injecció d’heroïna-por en bena que intenta enverinar a la societat, convertir-la en addicta i submissa, fer-li veure una realitat irreal, orwelliana, on qui dissenteix pot ser eliminat mentre la resta mira cap a un altre costat “per si de cas”.
Ha tocat a Balears, perque les illes són un aparador nacional i internacional on la droga de la por es pot difondre amb més facilitat. En un intent desesperat, com el d’aquells empresaris antiquats a qui ningú els compra els seus productes per desfassats i inútils, queda el recurs de la macrocampanya de publicitat. Però tots sabem que la publicitat només fuciona si darrera hi ha un producte que satisfà expectatives. I en aquesta droga, en aquest intent d’escampar la por, no hi ha res. Missatge buit. Producte amb tara. Però matar, és tan fàcil.
Un comentari »
23 de Jul de 2009
pprieto
El darrer post em va quedar amb lletra petita (ja m’han explicat per què i intentaré que no torni a passar). La veritat és que, així, mirat de lluny, el meu anterior escrit pareix una clàusula d’algun contracte d’algun banc o immobiliària. Els malpensats diuen que la lletra petita serveix per dissuadir a l’usuari de llegir-ho, i facilitar que així la signatura d’un acord sense que una part conega les parts que més el poden perjudicar.
No hi estic del tot d’acord. Jo, que em llegeixo fins les etiquetes del xampú, també ho faig amb la lletra petita. El que passa és que mai entenc el que hi diu. La retòrica de la lletra petita és molt més enrevessada que no el seu minúscul tamany. I, com que no acabo d’entendre res i, habitualment, tenc un paio davant que està esperant que signi amb cara de “ja t’he explicat tot el que has de saber”, dons acabo signant. La tendència és molt humana: fer el que la gent espera que facis.
Però la tècnica de dissuassió de la lectura que més em fascina és la de l’asterisc. En publicitat és molt habitual posar un asterisc per aclarir les condicions en les quals es compleix un anunci. I, no ho puc evitar, jo sempre primer llegeixo el que diu l’asterisc en lletra petita. Els ulls m’hi van. Així que he pensat que, una bona tècnica, seria emprar l’asterisc per posar la part important del missatge, i deixar la resta pel més accessori.
* Dijous, a ‘Bullit de Ràdio’, un servidor parlarà del campionat mundial de soccervolley, que, segons pareix, és una mena de volei-platja al qual es juga amb els peus. Es celebra a Eivissa, a Platja d’en Bossa. I tenc curiositat per conèixer les regles i per provar-ho, la veritat.
3 Comentaris »
13 de Jul de 2009
pprieto
Poc els està costant a Formentera situar-se a l’avantguarda de mesures sostenibles. Primer varen ser les restriccions de trànsit a ses Illetes acompanyades de transport públic, i ara, regalen senallons. Amb una iniciativa barata preten convertir-se en el primer lloc d’Espanya que acaba amb les bosses de plàstic a les botigues. I, com les coses es poden fer per les bones o per les males, a Formentera combinen la fermesa de les decisions amb un somriure: de regal un senalló.
Un es pregunta si això només és possible a Formentera. És cert que és un lloc petit i això, a priori, fa que siga més fàcil, però també és cert que les seues institucions també són més reduides. De fet, va ser el ‘minúscul’ ajuntament de Madrid un dels primers que va intentar penalitzar als ciutadans que no separen els fems per reciclar. Pareix que, gros o petit, el que marca la diferència és la voluntat de les institucions que, a la vegada, representen el que vol la seua població. I si a Formentera ja els hi va bé tornar a comprar en senalló i emprar el transport públic per anar a la platja, qualsevol dia ens sorprenen amb alguna altra mesura estalviadora copiada de les nostres güeles. Mentrestant, a la resta de les illes, a asseure’ns, mirar i aprendre, que és un altre gran consell de les nostres majores.
Fes-ne un comentari »
24 de Jun de 2009
pprieto
Tant rebombori es va donar a Second Life que quan tothom ha sabut el que era, ha parescut poc. Fins i tot ha arribat a aparèixer a les llistes dels grans ‘blufs’ del segle XXI. No sé si n’hi havia per tant, ni abans ni ara, però el fet és que demà comença a Eivissa un congrès dedicat als mòns virtuals (els metaversos) al qual s’han inscrit 200 especialistes d’arreu del mòn i on el Second Life hi serà, però també un grapat d’altres temes relacionats que són tant o més interessants: Com representar emocions amb les noves tecnologies? Com desenvolupar eines de comunicació empresarial a les quals no siga necessari viatjar però tenguin la potència comunicativa de les reunions presencials? Com evolucionarà la publicitat a Internet amb les xarxes socials?
A Eivissa s’ha fet una aposta dubitativa per les noves tecnologies. D’una banda s’ha apostat per aquest congrès i s’ha obert la primera oficina turística a Second Life. Però d’altra banda, les diferents apostes de promoció a la xarxa són poc estables i van a tombs (no s’actualitzen en hivern i les informacions són molts cops massa institucionals i poc pràctiques de cara als visitants). Darrerament, Domènec Biosca, un dels ‘gurús’ del turisme d’Europa, ens explicava al programa que sense una presencia potent i molt (remarcant el ‘molt’) accessible i pràctica a la xarxa, no s’arriba a la gran massa de turistes, cada cop més, que només es documenta i compra per internet.
Esperem que aquestes jornades no només serveixin perque els experts s’informin uns als altres i acabin sent més experts (que del que es tracta, principalment, en aquests congressos) sino que alguns quilograms de idees es quedin per aquí i ens serveixin per fer-ho millor.
P. D. ‘Enmig dels Freus’, d’Ib3 Ràdio, s’emetrà dijous i divendres des del Congres Metaversos, al Palau de Congressos de Santa Eulària. També s’informarà del més important al ‘Tassa i Mitja’, en horari de tarda i per tot Balears.
Fes-ne un comentari »
13 de Jun de 2009
pprieto
Vaig conèixer en Bernabé Rodríguez a la ràdio als inicis del programa ‘Enmig dels Freus’. Llavors era un atleta veterà, amb una llarga història dins l’atletisme local que havia decidit optar a altres metes, mermat ja per les lessions i per l’avorriment que persegueix tothom que es dedica tota la vida a fer el mateix. Llavors es disposava a iniciar la volta a Eivissa a peu en menys de 24 hores, un repte mai intentat per ningú i que ell va aconseguir en poc més de 22 amb l’ajuda només de la seua família i amics.
No havia passat un any quan tornava a l’estudi per contar-mos que es disposava a batre el rècord del mòn de 24 hores en marxa nòrdica. Sense grans ajudes, es diposava a fer més de 164 kilòmetres a la pista d’atletisme de Can Misses amb uns pals de caminar. Per que les seues caderes no patíssin massa, hauria set millor que ho fes sobre asfalt, però ni ho va intentar: mai ha tengut ni el suport ni les ganes d’anar pregant porta per porta.
Des de setmanes abans, se l’havia vist entrenant per camins, en solitari, amb els seus pals de marxa nòrdica. Encuriosit per la actitud davant la vida d’en Bernabé, no vaig poder més que, poc abans que es complíssin les 24 hores, que anar a vore’l a la pista d’atletisme. Allí, centenars de persones l’animàven i, fins i tots, alguns caminaven amb ell alguns trams, fins que va batre el rècord. Va fer 166 kilòmetres. Tot hi haver-hi jutges d’atletisme, el seu rècord mai ha quedat homologat. Ell no podia pagar que jutges del llibre Guiness anessin a comprovar-ho. Li és igual: ell sap que el té.
Aquestos dies, en Bernabé, que realment treballa com a conserge, està a les sis jornades d’Antibes. Sis dies donant voltes a un cirqüit, la prova atlètica més dura del món. Pots menjar, pots dormir, però guanyaràs si fas més voltes que els altres a la pista. Quan escric aquest post, li queden unes 16 hores per acabar i està amb opcions de podi a la seua categoria. La seua esposa ens contava dijous al programa que se’n va anar a Antibes amb una lessió del taló d’Aquiles que l’acompanyarà tota la vida.
Els que ens passem la vida queixant-mos per les nostres minúscules misèries ens costa entendre aquesta capacitat de sacrifici. Un dolor que no és a canvi de diners. Ni tan sols, de glòria, perque a Bernabé, realment, se’l fa poc cas. Desconec si busca notorietat, però la seua mirada em transmet que no. Els seus ulls cansats mostren que la seua recerca és interior, que els quilòmetres que fa amb les cames dolorides són per viatjar cap al seu interior. L’interior d’un esportista de base pel qual els 93 milions que ha costat Cristiano Ronaldo li fan gana de riure. La compensació que obté ell pel seu sacrifici és molt superior, i molt pocs ho poden entendre.
P. D. Podeu seguir en directe les darrers hores dels 6 d’Antibes a l’adreça: http://www.6jours-antibes.fr/
Fes-ne un comentari »
03 de Jun de 2009
pprieto
No es parla d’altra cosa. L’anunci d’una coneguda marca de cervesa ambientat a Formentera pareix, ben bé, un anunci de Formentera. I un bon anunci de Formentera. Des que Seat va triar Eivissa per donar-li nom al seu nou utilitari, allà pels anys 80, no record una iniciativa publicitària privada que pugui ser tan profitosa per alguna de les nostres illes. I m’atreviria a dir que pública tampoc.
Això no treu que algunes de les activitats que fan a l’illa els joves turistes cervesseros de l’anunci no són del tot legals. Fa uns anys que és prohibit omplir-se la pell de fang a s’Espalmador i tampoc es poden fer festes ni beure alcohol a les nits a les platges. Però, algun turista se n’anirà emprenyat de Formentera per no poder fer algunes de les queses que la cervesa els ha anunciat? Sincerament, pens que no. Formentera va tan sobrada d’encants que ningú pot molestar-se per alguna d’aquestes prohibicions perque totes elles, les restriccions, són justificables per, precisament, mantenir aquest encant que podria estar en perill.
És el que té anar sobrat, que tu poses les condicions. Ho va fer Eivissa retallant els horaris de les discoteques durant el dia sense que hagi minvat el seu atractiu per l’oci nocturn, i ho fa Menorca amb les platges a les quals només es pot anar caminat. El problema és quan no vas sobrat (o no tens clara la teua posició al mercat, o tens por…), que no t’atreveixes a dir que no a res “no siga que se’n vagin”. I per anar sobrat, no només fa falta tenir la matèria primera, sino evolucionar-la i innovar dia a dia. I el problema és que tenir imaginació i creativitat és més difícil que tenir diners.
P. D. Parlant d’imaginació i creativitat, al programa ‘Enmig dels Freus’ de demà, dijous, parlarem amb el director de l’spot de la campanya d’Estrella Damm sobre Formentera. No us ho perdeu.
Un comentari »
31 de May de 2009
pprieto
El passat divendres varem tenir ocasió d’entrevistar al programa a Cristina Rota, la professora d’art dramàtic que, a la seua acadèmia, pot haver presumit de haver tengut a Penélope Cruz, Ernesto Alterio i un llarg etcètera d’actors entre els que s’inclou el seu propi fill, Juan Diego Botto. Apassionada de la seua feina i amb fama de ser molt dura, molts joves aspiren tots els anys a entrar en la seua acadèmia.
El motiu de l’entrevista era la seua col.laboració amb grups de teatre locals en uns tallers, però aprofitant la conversa telefònica (a aquella hora, ella encara no havia arribat a Eivissa) va sortir el tema del ‘famoseig’. Quants aspirants a actors ho són simplement per vore si es poden “fer famosos”? La seua resposta: ”El primer curs n’hi ha algun, però ràpidament s’adonen que s’ha de treballar molt: la veu, les sensacions, la dramatúrgia… Molts ho deixen però alguns s’ho acaben prenent seriosament”.
Em quedo amb que “alguns s’ho acaben prenent seriosament”, perque tots hem tengut professors que ens han fet estimar la seua matèria tot i, en principi, no voler-la vore ni en pintura. A ells els recordem anys i anys després. Als altres, no.
Fes-ne un comentari »
26 de May de 2009
pprieto
No hi ha res pitjor per un periodista que enfrontar-se a la necessitat “d’omplir” simplemente perque “s’ha d’omplir”. En aquell moment, queden pervertits tots aquells ideals que ens han portat a molts a la professió: buscar la notícia fins al final, apropar als oients-lectors-televidents històries interessants, trobar els personatges més enriquidors o aconseguir combinar pedagogia, actualitat i diversió.
Els mitjans de comunicació, però, ens enfrontem cada dia a uns “minuts” o a un espai al qual ens hem d’acotar. Si l’actualitat és generosa, sempre ens falta temps. Però si hem de recòrrer a la nostra imaginació per trobar aquells temes que no ens venen en safata de plata, llavors tenim el vertígen del “full en blanc”.
Ib3 presenta un nou mitjà digital i em dóna la possibilitat d’escriure les interioritats i exterioritats del programa Enmig dels Freus en aquest blog. En aquesta benvinguda a la xarxa, espero que aquest nou mitjà públic siga una eina més per facilitar als oients i als televidents l’accés als continguts de la ràdio i la televisió, per que així, en un món tan competitiu, puguin comprovar quan els vagi millor i on prefereixin que els continguts que preparem a diari no són fruit d’omplir “fulls en blanc” sino que, a l’era del “copy & paste” i dels grans grups de comunicació, es pot fer periodisme des de molt a prop, amb qualitat i vocació de servei públic. Almenys jo encara hi crec.
Fes-ne un comentari »
